SELF-PORTRAIT, 1925-1930
On escric tot aquest assortiment de versos
hi ha de fet l'Edward Hopper que els engendra
i que bo i trascendint l'espai-temps, ve a donar-me
les consignes.
El seu autorretrat
és, com li agradaria al fantasista Borges,
un mirall que reprodueix no tant
el rostre del pintor com el reflexe estàtic
de la meva imatge. Podem ben creure-ho:
Hopper i jo formem una sola persona.
El seu posat tranquil i seriós,
les corbes de la cara o els tips d'embaladir-se
que s'han fet els seus ulls sense cap dubte
m'incumbeix. Si Goethe es reencarnà en Kafka,
Hoper és una transmigració
plena d'encerts que ho féu en mi, i així prenent
el cos d'un poeta, aconseguirà
que el seu llegat artístic es prolongui e el temps
(al final només resta la paraula,
la poesia)
L'home del quadre ja no és
aquell pintor prim com un tel de ceba
que va venir de jove a Europa a trencar el glaç,
sinó el pintor casat, de vida estable
que mostrarà el seu món personal reflectin
profusament ciutats, paisatges, dones.
("No faig", va dir, "sinó pintar-me a mi mateix")
Erra qui veu representacions
d' Amèrica del Nord on de debó bateguen,
els tràfecs de la solitud humana,
on intuïm les pors, obsessions, neguits,
dilemes o estats d'ànim de l'artista
i hi apareix la Jo, l'omnipresent esposa.
Com la pintura enmarcada, també
les abundants finestres i portes són miralls.
"No faig sinó pintar-me a mi mateix."
No espressen els poetes el seu pensament propi ?
Condemnat tot a ser una sola cosa
en un ésser vivent van fondre'ns ell i jo:
els seus neguits o estats d'ànim són meus
i a la vegada els meus són de tots a la llum
d'una mateixa lluna arreu del món.
ERNEST FARRÉS
Edward Hopper
Cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica
 |
| Self-portrait, 1925-1930, Edward Hoper |
SELF-PORTRAIT, 1925-1930
On escric tot aquest assortiment de versos
hi ha de fet l'Edward Hopper que els engendra
i que bo i trascendint l'espai-temps, ve a donar-me
les consignes.
El seu autorretrat
és, com li agradaria al fantasista Borges,
un mirall que reprodueix no tant
el rostre del pintor com el reflexe estàtic
de la meva imatge. Podem ben creure-ho:
Hopper i jo formem una sola persona.
El seu posat tranquil i seriós,
les corbes de la cara o els tips d'embaladir-se
que s'han fet els seus ulls sense cap dubte
m'incumbeix. Si Goethe es reencarnà en Kafka,
Hoper és una transmigració
plena d'encerts que ho féu en mi, i així prenent
el cos d'un poeta, aconseguirà
que el seu llegat artístic es prolongui e el temps
(al final només resta la paraula,
la poesia)
L'home del quadre ja no és
aquell pintor prim com un tel de ceba
que va venir de jove a Europa a trencar el glaç,
sinó el pintor casat, de vida estable
que mostrarà el seu món personal reflectin
profusament ciutats, paisatges, dones.
("No faig", va dir, "sinó pintar-me a mi mateix")
Erra qui veu representacions
d' Amèrica del Nord on de debó bateguen,
els tràfecs de la solitud humana,
on intuïm les pors, obsessions, neguits,
dilemes o estats d'ànim de l'artista
i hi apareix la Jo, l'omnipresent esposa.
Com la pintura enmarcada, també
les abundants finestres i portes són miralls.
"No faig sinó pintar-me a mi mateix."
No espressen els poetes el seu pensament propi ?
Condemnat tot a ser una sola cosa
en un ésser vivent van fondre'ns ell i jo:
els seus neguits o estats d'ànim són meus
i a la vegada els meus són de tots a la llum
d'una mateixa lluna arreu del món.
ERNEST FARRÉS
Edward Hopper
Cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica
No hay comentarios:
Publicar un comentario